Noies verdaderament sou uns cracks, escribiu una passada.
Txell he tingut que marxar a fer unes classes de repàs i per això no te pogut contestar.
El meu problema va ser familiar. Quan jo vaig decidir casar-me, al poc la meva avia (que es viuda del meu avi, pero encara es jove), va decidir casar-se amb el seu xicot.
Jo vaig pensar que ho faria després que jo, i també em feia il·lusió donar-lis els nuvis. No va ser així, va començar a fer els preparatius per casar-se abans que jo.
Ella vol regalar-me el vestit de nuvia i em feia molta il·lusió, per això quan ja el vaig tenir triat li vaig voler ensenyar. Vam anar a la botiga i mentre jo emprovava ella estava mirant vestits per ella. El meu vestit quasi bé no el va veure, però ella va sortir amb un vestit de nuvia per ella i a mi no em va fer ni cas. Vaig sentir-me que no pintava res, sinó que a ella l'unica cosa que li interessava era triar el seu vestit i no venir a veure el meu.
Jo no podia dir res del meu casament, perquè a ella també li feia il·lusió fer-ho
Dies després de triar el vestit em va dir que el volia portar també pel meu casament, jo li vaig dir que si fos al rebés jo no me'l posaria, però ella diu que com que és com de madrina però amb cru ja el pot portar.
Dia rere dia m'anava enfonsant, la meva propia avia no li feia il·lusió que es casés la seva neta sinó semblava com si em volés trepitjar.
Em vaig enfonsar molt i el dia del seu casament el dia 2-12-06, encara més. Però la meva sortida eren els meus pares, la meva germana, el meu futur home i entrar en aquest post.
Us veia tant il·lusinades que em feieu oblidar el que estava passant.
Potser per vosaltres no us semblarà tant gros i potser penseu que soc una esagerada. Però de les persones que més t'estimes no t'esperes cap pal.
Bueno noies no us atabalo més.
Nikka me n'alegro molt que et trobis millor.
I a totes que acabeu de disfrutar tots els preparatius que només ens casem un cop a la vida (bueno això es pretén!!!!). I que cada dia que passa és un pas més al nostre dia.
Molts petons.
